Pepa Cantarero

8 NOU BARRIS Juny 2010 

E N T R E V I S T A 

La literatura es cultiva o arriba la inspiració de sobte? 

Jo sempre he escrit, de ben petita. Sóc una persona molt introvertida i escriure era una forma d'ordenar i explicar coses i sensacions que no verbalitzes. Amb el temps, entres en col·lectius literaris que t'impulsen a publicar. Al principi, poesia. Mai em vaig plantejar publicar, però m'ho van proposar i vaig acceptar publicar el primer llibre. 

Quan li ho van proposar? 

El primer llibre, un poemari, va sortir el 1999. Ja tinc tres poemaris publicats (Cuarteada de olvidos, Conversaciones con el nicho 612 i Hammam). 

És més difícil la poesia que la novel·la? La poesia és un gènere difícil i no m'acaba de convèncer quan la gent em qualifica com a poeta pel fet d’haver escrit tres poemaris i haver fet uns quants recitals. Mai m'he sentit poeta; allò que més m'agrada és el conte, el gè- nere més bonic i alhora més difícil. 

I, després de la poesia, es llança a la novel·la amb Te compraré unas babuchas morunas. He estat més de trenta anys escrivint i reescrivint el llibre. Diguem que l'agafava, el retocava i el tornava a guardar. Va arribar un punt que vaig dirme que no el tocaria més, perquè era una obra que mai s'hauria acabat de retocar. Canviava els capítols, d'una forma i d’una altra. Cada capítol podia ser una història independent i els he anat canviant de lloc. Arriba un punt que el meu editor em pregunta si tinc prosa i em va agafar la història. Això va succeir durant l'estiu de l'any passat i el llibre va sortir el desembre passat. 

On resideix la complexitat d'aquest conjunt de capítols? Ben bé no ho sé, però has de pensar que és la història de tres generacions de dues famílies del sud. No sabia molt bé si volia que sortissin a la llum algunes històries; tenia una espècie de temor d'haver treballat durant tants anys en un llibre que, de cop i volta, surt a la llum. Quan publiques un llibre, ja no et pertany. Hi havia aquests temors a desprendre-me’n. 

Ha tornat a reconèixer com a seu aquest llibre? Ara sí, però al principi de publicar-lo va ser molt curiós, perquè vaig tenir una sensació de fredor. La meva filla em deia que havia d'estar contenta, però jo no volia moure’l gaire per una espècie de rebuig. Actualment estic molt contenta, perquè el reconec i estic molt orgullosa de tocar-lo i de sentir-lo. 

Hi ha moltes dades autobiogràfiques i familiars? Quin llibre no en té? Aquells autors que diuen que en els seus llibres no hi ha dades autobiogràfiques menteixen. Tots els llibres són autobiogràfics, parlis del que parlis. 

En qui s’inspira? El meu llibre està inspirat en la figura del meu avi, que ha estat la persona més important de la meva vida. Quant hi ha de ficció i quant de realitat? Les fronteres són difícils. 

Per què és important el seu avi? Jo, en realitat, em vaig criar amb el meu avi perquè, en venir a Barcelona el meu pare, nosaltres ens vam quedar a casa dels avis. Més enllà d'això, el meu avi era un personatge molt especial i molt contradictori, que podia aixecar moltes polèmiques, però tothom que llegeix la novel·la s'acaba enamorant d'Arsenio. 

Com podem resumir aquest llibre? Qui explica la història és la néta, però no sabem el seu nom perquè intenta acabar amb certa maledicció dels noms duplicats. És una novel·la que explica una història familiar enmig d'un començament de segle XX on es barregen les històries de la mineria i els darrers bandits de Sierra Morena. És un testimoni i un homenatge als morts, perquè a la meva literatura aquests tenen molta importància. 

En quin sentit? Hi ha capítols on els morts expliquen històries i tenen més rellevància. Hi ha converses interessants entre vius i morts, i a vegades són aquests últims els qui diuen les coses més interessants. 

Pepa Cantarero, escriptora 

Per a Pepa Cantarero, "tots els llibres són autobiogràfics". Escriptora, nascuda a Baños de la Encina (Jaén). “Quan publiques un llibre, ja no et pertany” 

Miquel Pellicer