Reseña de "Conversaciones..."

CONVERSES AMB EL NÍNXOL 612

Pepa Cantarero ha escrit un llibre que sublima el sentiment de pèrdua: Conversaciones con el nicho 612. No es trenca el cordó umbilical dels afectes sinó amb l’oblit. Per això ells, els nostres morts, són allà, però també són aquí: dins del cor. El cor i la memòria són com una matriu que bressola els morts. Però hi ha un temps de dol, de tristesa infinita, un temps de dolor insuportable que sembla no acabar-se mai. És necessari fer conscient aquest dol tot el temps que duri. Ja vindran els dies en què el dolor va transformant-se en una dolça serenitat en què l’ésser perdut fa companyia.

Mentre som vius, diguem-nos que ens estimem, o que ens perdonem. Alliberem-nos dels nusos afectius, deixem volar (morir en pau) els qui passen riu avall abans que nosaltres. Recordo amb tristesa una dona deixant una carta a la tomba de la seva filla suïcidada. Però alhora em ve a la memòria una frase de l’escriptora Christiane Singer, poc abans de morir de càncer: Desconfieu de les aparences, encara que no estigui entre vosaltres hi sóc més que mai per la intensitat del Cor.

És en aquest espai, el Cor que Christiane Singer escriu amb majúscula, on parlem amb els nostres morts: és com una oració interior, silenciosa. Jo parlo amb la meva tia, i amb la meva àvia, mortes fa tants anys. Com parlo amb un Crist interior, la personificació d’un Déu que per ser Déu no pot ser parcel.lat en cap persona. Però és així com el sento més pròxim, com una mare, com diria Teresa de Lisieux.

Fa un parell d’anys, en la Setmana de Poesia, a la catedral de Barcelona vaig sentir recitar Pepa Cantarero uns quants poemes pertanyents a Conversaciones con el nicho 612. Em van colpir. Aleshores no sabia, com sé ara que s’ha publicat el llibre, que els poemes estaven adreçats als seus pares, Alberto i Dolores, tal com apareixen també en les cartes que la filla els escriu durant el seu dol. Es tracta d’un llibre on la poesia i la prosa s’entrellacen fins a formar un llarg poema elegíac, o un relat escrit alternant la prosa i el vers.

Secretària i gestora cultural de l’Associació Promotora del Museu de Catalunya (Mupocat), els contes de Pepa Cantarero han estat representats amb èxit al teatre. Conversaciones con el nicho 612 (Devenir) és el seu segon llibre de poemes. Llibre d’una bellesa incandescent, però també dur. L’autora mira de cara la malaltia i la mort, i no defuig el relat, aquí narratiu, allà simbòlic, de la vida als hospitals i els dies d’avantsala de la suprema absència dels éssers estimats.

En Conversaciones con el nicho 612, Pepa Cantarero alterna passat i present, poemes i cartes. El nínxol 612 és fred. Però en l’espai intangible del cor la filla evoca els seus pares, mort primer l’un i després l’altra. El relat transparenta la relació afectuosa i planera amb el pare, més difícil i complexa amb la mare. Pot entendre’s l’escriptura d’aquestes converses i poemes com una teràpia del dol, però també com la superació via creació literària del sentiment de pèrdua. Així, allò que s’esdevé en l’ànim de la poeta pot ser viscut pel lector; però sobretot per la lectora, ja que sembla que la dona és més capaç de pouar, sense por ni prejudicis, en el caos que a vegades són les relacions humanes.

El resultat és un llibre de gran voltatge emocional i de gran força tel.lúrica, però aviat ens n’adonem que el poemari també és travessat per la veu i filosofia dels clàssics, que l’autora ha llegit amb profit. Cites de la Ilíada i l’Odissea, l’Eclesiastès o del Paradís perdut de Milton contrapunten un discurs ben personal, alhora que referències míticoliteràries amaneixen versos exquisits, amb metàfores centellejants que descriuen sentiments tan extrems i contradictoris com la mort, el dol, l’absència, l’amor o la memòria.

Teresa Costa-Gramunt